Els Puig de Perafita i la Guerra de Successió

Jaume Puig de Perafita i els seus dos fills, Francesc i Antoni Puig i Sorribes van ser, segurament, els lluçanesos més importants de la Guerra de Successió.

Jaume Puig i Beuló era fill de Jaume Puig i Perpètua Beuló, una de les famílies més importants del Lluçanès amb casa pairal a Perafita, el mas Puig, ubicat on avui hi ha el Castellnou. Va néixer a l'abril del 1638. El 1660 es casà amb Eulàlia de Sorribes i Franch, Va tenir tres fills i quatre filles: Francesc i Antoni, militars; Raimon, rector de Tona, que col·laborà amb els anteriors; Gertrudis; Francesca; Maria Àngela; Eulàlia, casada amb Francesc de Pujades, doctor en dret de Barcelona.

Durant la Guerra dels Nou anys contra els francesos (1688-1697), va formar part de la Companyia d'Osona, un cos paramilitar de miquelets aixecat pel veguer de Vic Ramon Sala i Saçala, de la qual en fou capità a partir del 1694. A més de Jaume Puig, foren també capitostos d'aquesta companyia els que, posteriorment, iniciaren el partit austriacista de la Plana de Vic, coneguts a partir de llavors com els vigatans: els dos fills de Jaume, Francesc i Antoni Puig i Sorribes, Carles Regàs, Josep Moragues, Bach de Roda, Antoni de Cortada, Antoni Joan Martí. Durant aquest temps van entrar en contacte amb el príncep Jordi de Hessen-Darmstad, que també lluitava contra els francesos i que, del 1697 al 1701, va ser virrei de Catalunya, càrrec del qual va ser destituït per Felip V i substituït per Francisco de Velasco, odiat pels catalans. A partir de llavors, Darmstadt esdevingué un els principals capitostos del bàndol de l'Arxiduc Carles d'Àustria a l'inici de la Guerra de Successió i mantingué contactes directes amb Jaume Puig i els altres vigatans, per tal de formar el partit austriacista en contacte també, amb el cercle austriacista barceloní centrat en l'Acadèmia dels Desconfiats (Pau Ignasi Dalmases, Antoni de Peguera, etc.) i amb personalitats com Narcís Feliu de la Penya que proposaven un model de país molt diferent del borbònic. De totes maneres, al principi, tant una part important de la classe dirigent com la gran majoria d'estaments socials catalans van acceptar Felip V i més quan aquest va convocar les Corts Catalanes i en jurà les constitucions. Malgrat això, un seguit de fets (com la destitució del virrei Darmstadt, molt estimat dels catalans, i el nomenament de l'odiat Velasco) van demostrar que les intencions del rei borbònic eren unes altres i, per això, els sectors de descontents van créixer molt aviat. Jaume Puig, que ja havia adquirit molt prestigi, anava aglutinant partidaris discretament. Un cop fracassada la presa de Barcelona per l'armada aliada (28 de maig del 1704) i l'empresonament dels capitostos del complot austriacista barceloní, van ser els vigatans qui protagonitzaren l'aixecament català contra els borbònics.

L'esclat públic del moviment austriacista a la Plana de Vic s'havia gestat a Manlleu a rel d'uns conflictes entre famílies amb interessos diferents. Carles Regàs va comprar uns molins sobre el Ter que va voler reedificar i ampliar. El Comú, incitat per dos pagesos (Martí Vila i Josep Erm) enemics de Regàs, també els volia comprar. Regàs argumentava que el Tribunal de la Bailia havia fallat a favor seu, però la Vila replicava que, en agafar aigua del riu, perjudicava els vilatans. S'accentuaren les tensions i van matar un dels criats de Regàs. Es van començar a crear així dos bàndols. Es deia que el virrei Velasco animava al partit del poble perquè coneixia les tendències austriacistes de Regàs. Antoni Cortada, Jaume Puig de Perafita i els seus dos fills, Francesc i Antoni, es van posar a favor de Regàs. El dia 6 de gener de l'any següent (1705), el justícia major de Vic, Ferran Comes, va intentar detenir Regàs, els Puig, i Cortada, acusant-los de ser partidaris de l'Arxiduc, però no ho va aconseguir. Això va fer que es formessin ràpidament dos partits a Manlleu, els felipistes i els austracistes, que de seguida s'estengueren per tota la Plana. Des d'aquell dia, uns i altres anaven sempre en companyia de 10 o 11 homes armats i Regàs va continuar la reedificació dels molins.

Al mateix temps, Bac de Roda, Jaume Puig i el seu fill Francesc van rebre cartes del príncep Darmstadt on els deia que aquell any ell tornaria amb l'armada aliada portant l'Arxiduc. Van contestar-li que es posarien a favor seu i això va anar radicalitzant els partits. El 17 de març, un grup de manlleuencs va destrossar els treballs que feia Regàs als molins. Es va organitzar un tiroteig i els parents de Regàs van avisar a Bac de Roda, els Puig, Josep Moragues, Cortada i altres que van anar-hi amb un nombrós grup de gent armada que venia dels pobles veïns (Torelló, San Feliu, Sant Hilari, Roda, Vic, etc.). Van bloquejar la vila de Manlleu i van començar a penetrar a les cases. Molts manlleuencs es van refugiar a l'església. Van intervenir el Comú i el Cabildo de Vic. Al cap de dos dies va aturar-se el foc i el Dr. Llorenç Tomàs i Costa, rector de Santa Eulàlia i vicari general de Vic, va mediar i va aconseguir que firmessin un conveni del qual es donà part al virrei Velasco. Però aquest, en lloc de pacificar, va atiar el conflicte: el dia 28 va requerir que els Puig i els altres caps vigatans es presentessin a Barcelona, però aquests no ho van fer per por de ser detinguts en veure com Velasco continuava detenint molta gent. Van escriure al Dr. Domènec Perera, que havia fugit a Gènova, per veure si allí hi hauria seguretat per a ells. A través d'un emissari, Perera els va comunicar que s'estava preparant l'anada de l'Arxiduc a Barcelona.

A partir de llavors els austriacistes vigatans ja van anar preparant obertament la vinguda de l'Arxiduc. El 3 de maig, dia de fira, quan la plaça de Vic era plena de gent, Jaume Puig ideà una estratagema per commoure tota la ciutat. Va disposar que se li lliurés una suposada carta provinent de Barcelona. La llegí i digué: «Senyors, aquí m'avisen que el virrei Velasco ha ordenat que marxin 400 cavalls contra la nostra ciutat. Si no ens preparem per a la defensa, la ciutat i tots nosaltres estem perduts». Llavors gran part del poble prengué les armes i van tancar es portes de la muralla, D'aquesta manera aconseguí que es comencés a mobilitzar molta gent. Convocats pel Dr. Llorenç Tomàsi Costa, el 17 de maig Jaume i els seus dos fills, Francesc i Antoni, es van reunir amb els altres vigatans a l'ermita de Sant Sebastià de Santa Eulàlia de Riuprimer, on van signar un pacte (conegut com el «Pacte de Sant Sebastià»), pel qual atorgaven poders a Domènec Perera i Antoni de Peguera perquè anessin a Gènova a establir un tractat de col·laboració amb els anglesos. El 20 de juny, aquests comissionats es van reunir amb Mitfort Crowe, plenipotenciari de la reina Anna d'Anglaterra. Van establir un tractat pel qual Anglaterra es comprometia a subministrar uns 12.000 fusells i a desembarcar al Principat 8.000 sodats d'infanteria i 2.000 de cavalleria. Per la seva part, els signataris catalans es comprometien a reconèixer l'Arxiduc Carles d'Àustria com a rei de la monarquia espanyola i unir 6.000 combatents, des de Vic, a les tropes aliades. Un cop assabentats que ja s'havia signat el Tractat, els vigatans, van començar a preparar les milícies per, quan arribés la flota aliada.

El virrei Velasco, en tenir notícies preparatius, envià tropes a la Plana de Vic, però ja a finals de juny els vigatans havien ocupat el Figaró i havien pres posicions a tot el Congost i van impedir el pas de les milícies borbòniques. Durant el mes de juliol, Velasco va enviar més tropes en direcció a Vic. Hi hagué diversos enfrontaments a la vall del riu Congost, fins que a principis d'agost els soldats borbònics comandats per Geroni Moixó foren definitivament derrotats pels vigatans a les ordres dels Puig i de general Moragues. A rel d'aquesta victòria s'uniren molts més voluntaris amb els vigatans que es van preparar per cobrir el desembarcament de l'Arxiduc al pla de Barcelona.

Quan el 22 d'agost la flota aliada arribava davant de Barcelona, Perera, que anava amb un dels vaixells, va desembarcar i va anar cap al Congost per avisar els vigatans que ja podien marxar cap el pla de Barcelona. El dia 23, capitanejats per Jaume Puig, van sortir 834 homes, entre els quals hi havia molts caps vigatans (Francesc i Antoni Puig, Moragues, Regàs, Cortada, Bac de Roda, etc. i eclesiàstics entre els quals Llorenç Tomàs i Raimon Puig, el germà del Francesc i l'Antoni). El 24 ocuparen la muntanya de sant Jeroni de la Murtra des d'on van encendre focs avisant que ja eren allí. Un cop desembarcat el rei Carles III, els va rebre i va nomenar cavallers o ciutadans honrats als capitostos entre ells, Jaume Puig. Encara no s'havia iniciat el setge de Barcelona perquè els comandants aliats (Peterborough, Darmrstadt, etc.) no es posaven d'acord. Els vigatans van insistir que s'havia de fer. El dia 27 van arribar 400 homes més de Vic i 300 dels pobles dels voltants.

Davant de la indecisió dels comandants aliats de la flota per iniciar el setge i l'atac a Barcelona, el 31 d'agost i l'1 de setembre, van ser els vigatans els qui van iniciar els atacs: van ocupar les Corts de Sarrià i l'Hospitalet sota de Montjuïc. Van desallotjar els fusellers borbònics de l'emplaçament i els forçaren a retirar-se fins el fossat. El dia 4 encerclaren tota la posició de Montjuïc. Però no començava l'atac aliat, perquè els generals encara no estaven decidits a fer-ho. El 13 de setembre, com a maniobra de distracció, els aliats van fer córrer la veu que atacarien Tarragona i van desembarcar al Besós. Cap al vespre, les tropes desembarcades, que ja havien iniciat la marxa cap a Tarragona, desferen el camí i, dividint-se en tres columnes, es van dirigir cap a Montjuïc. La cavalleria, recolzada pels vigatans, ho va fer des de Creucoberta i va començar l'atac generalitzat. El príncep Darmstadt, que dirigia una altra columna, quan ja havien entrat a la part exterior del castell, va ser ferit al genoll, però no en feu cas. No obstant això, com que li havien tocat la vena cava, es dessagnà i va morir dues hores més tard. La mort de Darmstadt va produir molt dolor entre els catalans, els quals van fer moltes celebracions funerals fins que el seu cos va ser traslladat a la seva terra.

El 18 de setembre entre les 15:00h i les 16:00h, un cos de 350 homes, cabdellat per Francesc Puig passà a ocupar la muntanya de Montjuïc entre la ciutat i el castell. Després de gairebé dues hores de combat, desallotjaren les tropes borbòniques, que es retiraren als fossats de la ciutat. Els vigatans ocuparen l'ermita de Sant Bertran i feren fum indicant que havien reeixit en el seu objectiu. Finalment, després d'una lluita acarnissada, caigué Montjuïc. Des d'allà, els austriacistes bombardejaren Barcelona fins que el 9 d'octubre n'obtingueren la capitulació. El nou rei Carles III va cridar al Dr. Llorenç Tomàs i Costa per regraciar-lo per la contribució tan important dels vigatans i el nomenà Canceller de Catalunya. Als altres (els germans Puig, Peguera, Perera, etc...), els nomenà, com veurem, coronels de la seva guàrdia personal.

El 3 d'abril del 1706 els borbònics posaren setge a Barcelona en un intent de recuperar-la i expulsar Carles III. Al cap de pocs dies, aconseguiren trencar la connexió entre la ciutat i Montjuïc i, després d'intensos bombardeigs, el 21 d'abril assaltaren el castell i prengueren els primers fossats, en la defensa dels quals va ser greument ferit l'Antoni Puig. Des d'aquestes posicions, els borbònics començaren a bombardejar la ciutat. Carles III, en veure el caire que prenien els fets es refugià al convent de Sant Pere de les Puelles. Allà va ser custodiat pel regiment de la Reial Guàrdia Catalana. L'endemà a les 7:00h les dones barcelonines que pujaven habitualment queviures i subministraments a Montjuïc, en veure que es retiraven els pertrets del Castellet, suposaren que les tropes abandonaven la fortalesa. Quan tornaren a baixar a la ciutat començaren a cridar: «A les armes, a les armes germans, que desemparen Montjuïc»; creixeren les veus en tota la ciutat i es formà un tumult de més de 500 persones, la majoria dones, que anaren a la Casa de la Ciutat i de la Diputació cridant que es traguessin les baneres de Santa Eulàlia i de Sant Jordi respectivament. Seguidament la gentada es presentà davant del convent de Sant Pere reclamant al rei que els nomenés cabdills per anar a defensar el castell. Francesc Puig, que estava d'oficial de guàrdia, no els deixà passar, però el rei els sentí i nomenà, a Jaume Puig i al propi Francesc per a acabdillar-los. Jaume i Francesc van intentar reconduir aquella massa urbana. Van sortir pel portal de Sant Antoni i van marxar de dret contra el flanc dels batallons franco-espanyols que pujaven a Montjuïc. L’enardida i singular tropa va estroncar l’atac borbònic, que es va haver de canviar d'objectiu per tal de frenar la massa urbana. Tot seguit, enarborant ambdues banderes, una bona part d'aquest massa es va enfilar Montjuïc amunt i va carregar amb fúria contra les línies borbòniques. Algunes unitats militars catalanes que eren allà van tractar de dissuadir l’acció dels civils i altres van intentar cobrir l’acció de la millor manera possible. Els borbònics van efectuar alguna retirada, però el seu foc es va acarnissar sobre la massa civil. El ferotge atac popular es va allargar des de les 9 del matí fins a les 2 del migdia. La xifra de civils morts fou d’uns 400. Els borbònics van aconseguir entrar al castell i des d'allí bombardejar intensament la ciutat fins el 8 de maig. Quan ja s'havien obert grans bretxes a les muralles i estaven preparats per l'assalt, va arribar l'esquadra aliada i desembarcà 4000 soldats. Exèrcit francès fugí a desbandada deixant gran quantitat de material de guerra. Aquesta desfeta de l'exèrcit borbònic permeté als aliats iniciar una ofensiva que portà Carles III fins a Madrid. El 23 de juny, abans de sortir de Barcelona, el rei va nomenar noble a Jaume Puig, la qual cosa augmentà encara més el seu prestigi. En aquesta campanya cap a Madrid hi van tenir, com veurem, una participació molt notable els germans Puig i Sorribes.

Fracassat l'intent de recuperar Barcelona, els borbònics canviaren d'estratègia a Catalunya. Guanyada la Batalla d'Almansa (25 d'abril del 1707), controlaren tot el Regne de València i el d'Aragó i començaren la penetració dins de Catalunya. Lleida caigué el novembre del mateix any després d'un setge brutal de dos mesos. A partir de llavors van anar ocupant diverses zones practicant la tàctica de terra cremada per tal d'aterrir la població civil. Cap a la tardor del 1709 la pressió de les tropes franceses s'accentuà: envaïren l'Empurdà i la part d'Olot per accedir a la Plana de Vic. Els capitostos vigatans, conscients que ells van ser dels principals responsables de l'austriacisme i tement fortes represàlies dels borbònics, s'organitzaren per anar a aturar les tropes franceses. Jaume Puig des de Barcelona intensificà la tasca d'aixecar sometents. A Barcelona aconseguí 400 homes que encaminaren cap a l'Empurdà i Olot on van tallar els camins d'entrada de les tropes. Va anar aixecant sometents a altres llocs (“lugares del Llano, Montañas, Llussanés y Manressa, parte a sus expensas y parte a la de los lugares”). Jaume Puig aconseguí aturar l'avenç del francesos a Olot. De totes maneres, fins l'any 1712, hi hagueren avançaments i retrocessos que depengueren en part del desenvolupament de la guerra a Europa. L'any 1710, per exemple, els francesos sofriren derrotes importants que van ser aprofitades pel el propi Carles III que, des de Barcelona, va fer una altra expedició cap a Madrid en la qual, com veurem a continuació, també intervingueren els germans Puig.

Durant tots aquests anys, Jaume Puig, que ja s'havia establert a Barcelona, continuà la tasca de reclutament de voluntaris fins que, a causa dels tractats d'Utrech, els aliats van abandonar Catalunya, després de la traïció anglesa. Durant el setge de Barcelona del 1713 i 1714 va restar a Barcelona prenent part activa en la seva defensa. Va morir el mateix 11 de setembre defensant la barricada del Pla de Palau.

Apareix en la llista de “Sugetos que mas se demostraron en las conmociones de Cataluña a favor del archiduque”, un document elaborat per la Reial Junta Superior de Justicia i Govern a instàncies de l'Intendent borbònic José Patiño per tal d'identificar els principals caps polítics i militars de Catalunya el 1713-1714. La llista determinava el producte líquid de les seves propietats confiscades.

Els dos fills grans de Jaume Puig, Francesc i Antoni Puig i Sorribes, des de molt joves van seguir el seu pare però, a diferència d'ell, que des del principi va capitanejar cossos irregulars de miquelets i paisans voluntaris, el Francesc i l'Antoni van ser el que podríem dir “militars de carrera”, cosa que els dugué a participar en moltes de les campanyes que l'exèrcit aliat dugué a terme en la Península Ibèrica. Fins el 1705, les seves accions venen a ser les mateixes que s'han descrit més amunt: participació a la Companyia d'Osona, posicionament a favor de Carles Regàs en l'afer dels molins de Manlleu, participació al Pacte de Sant Sebastià i en la batalla del Congost, etc. A continuació només s'exposen els fets particulars de cadascun d'ells. En algunes d'aquestes accions també hi va participar el seu germà Raimon, que era rector de Tona, i que, a més de contribuir a la causa austriacista amb diverses gestions (contactes, sermons, etc.), també participà en accions armades com la batalla del Congost.

Francesc Puig Sorribes

Va néixer a Perafita a l’abril de 1661, encara que hi ha fonts que situen el seu naixement 1662.

Com s'ha dit, va signar el pacte de Sant Sebastià juntament amb el seu pare i el seu germà Antoni. Va participar molt activament en la batalla del Congost i en l'atac a Montjuïc durant el setge austriacista de Barcelona a finals d'agost del 1705. El 7 de setembre, comandant part de les milícies vigatanes, passà a Girona on obtingué la rendició de la seva guarnició i l'obediència a l'Arxiduc Carles. Tornà a Barcelona i el 18-set-1705, comandant, juntament amb el seu germà Antoni, un cos de 350 homes, ocuparen una part de la muntanya de Montjuïc entre la ciutat i el castell. Després d'unes tres hores de lluita, aconseguiren desallotjar les tropes borbòniques i ocuparen l'ermita de Sant Bertran des d'on feren fum indicant que havien reeixit en el seu objectiu.

Al novembre d'aquell any, el ja rei Carles Tercer creà, com a guàrdia de corps, el regiment nº 3 d'infanteria de les “Reials Guàrdies Catalanes”. Francesc Puig en fou nomenat capità amb grau de coronel i el monarca li concedí, pels serveis prestats, l’honor de muntar la primera guàrdia el dia de Nadal, alternant amb un esquadró de la Guàrdia Reial Anglesa.

El 15 d'abril del 1706, durant el setge borbònic de Barcelona, comandant uns cent homes juntament amb el tinent coronel Antoni de Meca i Cardona, va resistir a Montjuïc un fort atac de les tropes felipistes i va dirigir la retirada d'aquell lloc, anomenat “Llengua de serp”, amb poques pèrdues i aconseguí que ell i els seus homes es refugiessin en una altra posició, anomenada Llengua de Bou que defensava precisament el seu germà Antoni. Allà els dos contingents resistiren forts atacs durant dos dies; ells van perdre 100 homes, però els francesos uns 500. Al cap d'uns dies fou nomenat pel rei Carles III, juntament amb el seu pare, com s'ha explicat més amunt, per comandar els sometents i voluntaris que s'havien presentat per anar a defensar Montjuïc. Finalment, amb l'arribada de l'armada aliada, les tropes borbòniques es van retirar deixant una gran quantitat de material bèl·lic. Aprofitant aquesta desfeta dels felipistes, els austriacistes iniciaren la campanya per conquerir Madrid. El regiment de les Reials Guàrdies Catalanes hi participà i el Francesc protagonitzà algunes accions importants sobretot en la conquesta de Mallén, Borja (valle de Huecha) i Tauste, on l'u d'octubre, seguit de les milícies comandades per don Miguel Luzán, forçà una de les portes de la ciutat i procedí a la seva conquesta.

L'u d'agost del 1708, durant l'acte de confirmació del matrimoni entre Carles III i Isabel Cristina de Brunsvick, celebrat a Santa Maria del Mar de Barcelona, el Francesc estava a les grades de Llotja de Santa Maria amb la seva companyia de les Reials Guàrdies.

L'any 1712 fou nomenat per Carles Tercer comandant militar i governador de Berga on hi havia una guarnició austriacista, però hi havia molts problemes per les tendències borbòniques de part de la població. Els austriacistes havien fet pintar, a plaça de Berga, un Àguila Imperial Bicèfala (símbol dels Habsburg) amb un lema catòlic al pit sobre la Immaculada Concepció, patrona de la Casa d'Àustria: "Ave Maria, sense pecat concebuda". En tenir-se notícia que les tropes imperials evacuaven, els botiflers embrutaren l'Àgulia Imperial. El 29 de juny del 1713, Francesc Puig manà fer un pregó públic prometent 50 doblons a qui descobrís el culpable. Quan acabava de publicar el ban i es retirava cap a casa seva, un tal Niubó, amb d'altres de la seva quadrilla, li dispararen 2 trets de carabina dels que quedà ferit mortalment. Sembla que va ser enterrat a Vic. Poc després de la seva mort, la plaça de Berga va ser encomanada a un destacament de la Diputació de Catalunya, el qual al cap d'uns dies, el 12 de juliol, es rendí a les tropes borbòniques.

Antoni Puig Sorribes

Va néixer l'any 1666 sembla que també a Perafita. La seva biografia fins el 1706 és pràcticament paral·lela a la del seu pare i el seu germà Francesc. També va ser nomenat capità amb grau de coronel de les “Reials Guàrdies Catalanes”. Abans ja s'ha fet referència d'algunes de les seves accions en el setge borbònic de Barcelona del 1706, però el 21 d'abril va ser greument ferit allà mateix. Recuperat de les ferides, participà, amb el seu germà, en la presa de Borja el 8 d’octubre d'aquell any.

El 1710 el seu regiment va participar en la segona expedició dels exèrcits aliats cap a Madrid. En l'anada van infringir greus derrotes als borbònics dues batalles molt importants: la d'Almenar, el 27 de juliol, i la de Monte Torrero, també coneguda com Batalla de Saragossa, el 20 d'agost. En aquesta última el regiment d'Antoni Puig hi tingué un paper molt important, amb un fort sacrifici de sang, que va ser decisiu per la victòria. Però un cop entrat a Madrid el 28 de setembre, Carlos III tingué una rebuda molt freda i tan sols pogué restar-hi poc més de dos mesos. A principis de desembre emprengué el retorn cap a Barcelona. Llavors el seu exèrcit fou derrotat a le batalles de Brihuega i Villaviciosa (8-10 de desembre). En aquesta última hi participà l'Antoni Puig.

Quan el 9 de juliol del 1713 la Junta de Braços decidí seguir la guerra a ultrança contra els borbònics, Antoni Puig va ser nomenat coronel de l'exèrcit català. La primera missió que se li encarregà va ser la d'anar a ocupar la fortalesa d'Hostalric un cop l'evacuessin les tropes aliades, però el coronel Marulli, que comandava la plaça, no li va voler lliurar argüint que no havia rebut ordres superiors del general Wallis. En veure que no li seria lliurat, es retirà d'Hostalric però se li uní un grup de fusellers, amb els quals tornà a Barcelona. Va ser nomenat coronel del regiment de cavalleria “Sant Jaume”.

El 31 de gener del 1714, Antoni Desvalls, marquès del Poal, comandant de l'exèrcit exterior envia una carta als Consellers de Barcelona informant que havia comunicat “des de Cardona als coronels Antoni Puig Sorribas i Ermengol Amill que quan arribin amb sos destacaments es conferescan en diferents parts del Principat a animar-los i que els alenten a deslliurar els ofecs que està suportant l'amada ciutat de Barcelona i que tots els grans i demés havers els seran pagats als paisans pels Comuns de l'Excm. Ciutat, Braç Militar i Diputació”. Al cap de 6 dies els Consellers i Diputats de Barcelona, recollint la petició del marquès del Poal, fan una proclama on “posan en noticia de totes les molt Il·lustres Ciutats, Viles, y Llochs” que ecarreguen, “als coronels Antoni Puig i Ermengol Amill, ab sos destacaments y, subvencions, se conferescan en varis i diferents parts del principat a fi d'animar-los a semblant prohesa”, és a dir, ajudar a trencar el setge de Barcelona i alliberar el país “ de una cadena tan dilatada de anys, angoixes, y treballs, com es la de present universalment atormenta, y fereix los cors de tots”. Per tal de complir aquesta missió, el 8 de febrer l'Antoni va sortir de Barcelona amb 200 cavalls per unir-se a l'exèrcit del marquès del Poal. La operació va ser molt dificultosa i arriscada ja que van haver de trencar el setge borbònic: “aconseguiren travessar el quarter general dels francesos i, tot i que la Gran Guàrdia que tenia l'enemic a les avingudes de Montcada es posà en fuga, restaren alguns cavalls i es tingué la pèrdua del Capità José Arroyo, el Capità Alsina, i 2 voluntaris. Els oficials i les tropes, dividits en petites partides, aconseguiren enllaçar finalment amb el Coronel Antoni Desvalls, marquès del Poal, a Monistrol de Calders. (Castellví, NH4, 37, 38 i 71). Immediatament el marqués del Poal convocà Consell de Guerra on s'organitzà totes les els cossos d'exèrcit per cobrir el país. A l'Antoni se'l destinà amb el seu regiment a les “parts d'Arbúcies”.

A finals de febrer va ser cridat pel coronel Amill amb qui planificaren l'atac a la vila de Centelles per tal de capturar el seu alcalde botifler. Aconseguiren reunir 1400 homes i l'1 de març es produí l'atac. Van entrar a la vila, però els atacants, sense permís del seus caps, incendiaren les cases, cosa per la qual hagueren de retirar-se.

El 18 de maig va assistir al Consell de Guerra convocat pel marquès del Poal a Olesa on debateren la qüestió de l'atac al cordó del setge borbònic de Barcelona. Consideraren que encara no eren prou forts per intentar l'atac ja que necessitarien, com a mínim, 6.000 homes. Però sí que decidiren realitzar accions de distracció de les forces borbòniques que atacaven de Barcelona com ara plantejar batalla a camp obert a un gran destacament o escometre la guarnició d'alguna ciutat.

L'última acció que coneixem va ser la seva participació a la batalla de Talamanca, l'ultima victòria de l'exèrcit català sobre els borbònics, que es lliurà el 13 d'agost del 1714. L'Antoni Puig, amb la seva companyia, va ser destinat pel marquès del Poal a tallar el camí de Mura, per tal d'obligar als borbònics a baixar a la vall.

A partir de llavors no se sap res més de l'Antoni Puig. En veure la impossibilitat de tallar el cordó del setge, una part important de les tropes catalanes es dirigí a defensar el castell de Cardona que capitulà un mes després de Barcelona, però l'Antoni no apareix en les llistes del oficials que es trobaven al castell. Potser va morir en algunes de les últimes escaramusses que les partides que quedaven de l'exèrcit mantenien per distreure els assetjants de Barcelona. Sí que apareix a llista de “Sugetos que mas se demostraron en las conmociones de Cataluña a favor del archiduque”.

Jaume Puig i els seus dos fills van ser dels pocs vigatans que van restar fidels fins al final a la causa austriacista i no es van entregar als borbònics tal com van fer altres, com Carles Regàs o Antoni de Cortada.